Clau grega contra la DUI

Les altes finances catalanes, en coordinació amb el Govern central, van començar a executar ahir la seva mudança simbòlica des de Catalunya cap a la resta de l’ Estat. Un tsunami que s’abalança sobre l’anunciada decla­ració unilateral d’independència ( DUI), aquell horitzó polític que tant temor genera entre els financers locals. Un autèntic míssil contres la seva línia de flotació.

Salvant les moltes diferències entre els dos casos, la situació, i el que podria succeir els propers dies, recorda l’estranya crisi política i financera grega del 2015. Recordem-ho. L’estiu d’aquell any, l’acabat d’estrenar Govern d’ Alexis Tsipras va convocar un referèndum per rebutjar el dur programa de rescat dissenyat per la troica. Durant la campanya d’aquella consulta, les tensions bancàries i la desconfiança van desembocar en un corralito que va limitar les retirades de diners a 50 euros diaris. El 95% de l’electorat va donar suport al no al pla de rescat. Malgrat aquell aclaparador resultat, i sense solució de continuïtat, Tsipras es va posar a negociar un acord amb la troica fins i tot més dur que l’inicialment proposat. L’abisme de la sortida de l’euro va operar el sobtat viratge del líder de Syriza i va obrir el camí d’un dur ajust que encara és vigent.









El canvi de seu social dels dos grans de les finances catalanes, entorn dels quals s’aglutina una bona part de la burgesia catalana, acabarà arrossegant la major part de les finances locals. Des de les companyies d’assegurances a les cases d’inversió, en general tots aquells que estan sotmesos a algun tipus de tutela ­necessària dels reguladors europeus i de l’eurozona.

Els arguments que els dos bancs han utilitzat per a aquest dramàtic trasllat es resumeixen en la necessitat de continuar formant part de la Unió Europea i de l’eurozona sota el paraigua del Banc Central Europeu (BCE). Un moviment preventiu per evitar que una hipotètica independència de Catalunya els deixés fora d’aquest àmbit crucial per a la seva activitat. Però abans que això s’hagi produït efectivament, les dues entitats han estat registrant una intensa retirada de dipòsits, especialment fora de Catalunya, així com una onada de consultes i expressions de temor i angoixa de la seva clientela local. També un intens càstig borsari, amb pèrdues milmilionàries en les seves cotitzacions, mentre els seus col·legues al mercat interbancari posaven més objeccions per finançar-los.

El referèndum de diumenge passat
El referèndum de diumenge passat
(Getty)

Al final, els mercats han acabat prenent-se seriosament l’expedient català. El cost del deute públic, malgrat estar domesticat per les compres del BCE, ha començat a escalar i les advertències sobre la crítica situació política esquitxen els informes de societats i bancs d’inversió.

L’argument que els inversors acabarien preferint una Catalunya solvent a una Espanya en fallida, nucli de l’anàlisi lleugera sobre les possibles conseqüències d’una independència unilateral, utilitzada amb massa lleugeresa des d’àmbits del Govern, ha resultat de moment incert.









Els amos dels diners, conservadors per naturalesa, aposten sempre per mantenir l’statu quo, si aquest els ofereix una perspectiva de guany. En termes pràctics, significa que el Regne d’ Espanya els doni certa seguretat de compliment del pagament dels seus deutes, horitzó que guia l’actuació de la resta d’ estats europeus, especialment Alemanya i França, interessats sobretot a recuperar els diners que els seus bancs van deixar durant els anys bojos de la bombolla financera.

Però la seqüència dels esdeveniments no s’està encadenant com es preveia. La inquietud econòmica s’ha desencadenat sense que s’hagi establert un marc de negociació que oferís tranquil·litat. Encara que els mercats continuen sense atorgar moltes possibilitats a la independència, sí que castiguen els efectes de la inestabilitat política sobre l’economia. I en especial sobre els operadors i administracions més febles.

La Generalitat està fora dels mercats de deute, però no el Tresor espanyol. El BCE ac­cepta títols del Regne d’ Espa- nya com a garantia per finançar els bancs de l’eurozona, però no de l’Administració catalana. Les accions dels bancs espanyols, les de tots, han notat l’ alè inquiet dels mercats, però en el cas dels més exposats a la situació a ­Catalunya, amb molta més intensitat.









L’aposta ha estat molt alta i al final alguns al món se l’han ­acabat prenent seriosament, en contra del que el Govern de Mariano Rajoy ha estat pronosticant durant els últims cinc anys. Però, a més del corrosiu immobilisme de l’ Estat, també és procedent remarcar la responsabilitat dels qui han estat explicant que un canvi estructural de la magnitud que suposa una declaració d’independència no tindria conseqüències crítiques sobre l’economia. Com assenyalava aquests dies el president d’un gran banc espanyol, “és possible que d’aquí a anys les coses siguin molt boniques. Però ara cal pensar en el mes que ve, i en el següent, i en el següent”.









Loading...